Què passa en el mon àrab?
És el títol d’una interessant conferència al Cercle d’Economia emesa per l’ex Ministre d’Assumptes Exteriors i ex Ambaixador d’Espanya Shlomo Ben-Ami, el passat 27 de setembre.
El despertar àrab és una protesta cap a dins, contra la incompetència i la corrupció dels estats àrabs.
La primavera àrab és de llarg recorregut i de conseqüències imprevistes, cal sempre tenir present que en el món cap revolució l’ha acabat qui l’ha començat. Per exemple, la revolució francesa va començar amb l’assassinat d’un rei i va acabar amb la instauració d’un imperi. O la revolució russa, la va començar Kerenski i la va acabar Stalin.
A Egipte els joves van ser la primera etapa i després van ser substituïts pels musulmans. Cal tenir present que el 80% dels egipcis troben normal apedregar a la dona adúltera i el 90% vol un estat súper musulmà. Han passat de liderar la revolta una generació jove i modernitzadora, a liderar-la l’islam polític.
EUA estava interessat en que guanyés l’actual president, encara que fos islamista, perquè si hi havia la dictadura laica propiciaria la pujada dels membres de Al Kaeda.
En la primavera àrab han resistit més les monarquies que les repúbliques, perquè encara hi ha un lligam entre les monarquies i el profeta. Així doncs, ningú demana el cap d’un reim pero si demanen els dels Presidents de les repúbliques.
Jordània, per la seva part, sembla estar molt preocupa. La casa reial pertany a una minoria i hi ha molt malestar entre els beduins i els palestins (de llarg els més ben preparats). Aquest és un problema per Israel perquè Jordània és un tap entre l’islam i Israel.
Cal tenir molt en compte que l’islam té molta força, perquè les mesquites fan la funció social que hauria de fer el govern.
Els governants d’Argèlia viuen sota la idea de que ells ja han viscut la primavera àrab, però en Shlomo no està segur d’això.
Perquè tot va començar al Magreb? Per la seva proximitat amb Europa o per l’intercanvi que hi ha amb Europa?
Síria es va crear a la fi del colonialisme. Assad té menys control que el seu pare i el grup sunnita va pujant. Si caigués Assad hi hauría una sortida negociada, fet que també ho veu també així Iràn. Iràn, tot i que no és un país àrab, té tendència a voler-se protegir aliant-se amb un estat àrab, en aquest cas sembla que és Síria.
Israel en aquest tema ha tingut dues etapes: primer donava suport a Assad, però després va canviar perquè va pensar que calia protegir el tema nuclear, ja que, si cau Assad, serà pitjor per Israel.
No cal oblidar que EUAva gastar més en la guerra d’Irak, del que va costar tota la II Guerra Mundial. S’està fent molt difícil per Obama la pressió israelí per a que envaeixi Iran i, a això, cal sumar-hi que d’aquí tres anys EUA no necessitarà el petroli de l’Orient Mitja.
Shlomo pensa que la guerra de Síria pot seguir així molt de temps, no se’n parla però té un paper molt important a la zona d’Aràbia Saudí, que és una monarquia capitalista, ocultista i, a més, està decepcionada amb els EUA.
No us heu fixat que no es parla de Mubarak? Ha sigut Arabia Saudí qui ha pagat a Egipte. Els països àrabs trigaran molt a modernitzar-se i Shlomo no descarta que aparegui un militar que prengui el poder en algun d’aquest països i Occident ha perdut tota la força d’influència. L’assassinat del cònsol EUA a Líbia és un exemple, fins fa poc mai s’haguessin atrevit.
A Iràn, que passarà? En el tema d’Iràn hi ha massa retòrica, la qual va bé tant per Iran com per Israel. Shlomo creu que és una amenaça estratègica, no existencial, i potencia el gran vincle entre EUA i Israel.
Irán és un país no àrab, xiïta rodejat de sunnites, per protegir la seva revolució, la qual van voler exportar i van fracassar. La segona opció va ser convertir-se en un líder contra Occident, l’objectiu dels que manen ara a Israel no és Iran, és garantir la seva força en l’Orient mitjà i volen recuperar el respecte.
Turquia és un triomf. En Shlomo té dubtes sobre el fet que pugui jugar el paper dels otomans com alguns pensen, Egipte es ven com el líder i competirà amb Turquia per l’hegemonia dels països àrabs.
Que passarà amb l’islam? No hi ha un model únic i s’acabarà adaptant a la realitat, però tot te el seu temps. I en relació amb Occident està 400 anys enrere.
Immaculada Amat
Codirectora Gerent d’Amat Immobiliaris
