Locals emblemàtics o no
La desaparició de locals emblemàtics és una pèrdua històrica per a qualsevol població, sigui Barcelona o sigui el poble més allunyat del nostre país.
Però un cop constatada aquesta realitat hem de posar les coses al seu lloc i qüestionar-nos moltes d’altres. Potser si posem molts interrogants sobre la taula ens ajudaran a trobar millor la solució, que no es mai fàcil.
S’ha escrit molt sobre la impossibilitat de pagar els lloguers actuals de mercat i, sense dubte, això és una realitat a uns quants carrers de Barcelona, però hi ha altres centres de barris o de poblacions que no pateixen aquet problema i, en canvi, no es poden pagar ni els lloguers de un mercat gens especulatiu -no hem d’oblidar que ens ha arribat un 31 de Desembre de 2014 en plena crisi-. Hauríemde pensar, per tant, en termes de normalitat; és a dir, en tots aquells locals afectats i que no són objecte de la gran pressió del centre Barceloní.
Les mirades giren cap a la propietat com si fos la responsable final del tancament d’una activitat i creiem que és absolutament injust en la majoria de casos en base als següents arguments:
- Els propietaris cobren una renda totalment fora de mercat des de molts anys abans de la publicació de la Llei d’Arrendaments Urbans de 1994.
- Els increments de renda que la llei del 1994 va posar en marxa van pal•liar bastant la situació però en cap moment van arribar al preu de mercat.Per tant, l’endarreriment és de molt més de 20 anys – podem pensar amb 30 i 50 anys de renda desfasada.
- Per acabar, hi ha hagut 20 anys per poder negociar un nou contracte amb situacions molt més favorables, sobretot per fer-ho sense cap tipus de pressió, però això significava, naturalment, pagar unes rendes més altes des d’aquell moment.Es podia fer i era qüestió de què algú prengués la iniciativa.
La nostra empresa va prendre aquesta iniciativa fa 10 anys i va reconduir tots els contractes. Tothom va guanyar: els propietaris cobraven 10 anys unes rendes millorades i, a canvi, els llogaters allargaven molts més anys el contracte.
També hem de tenir clar que durant molts i molts anys han gaudit d’avantatges en relació als seus competidors, que pagaven lloguers actuals per llocs molt pitjors.
La realitat però es molt crua, podem realment aquests negocis històrics sobreviure pagant una renda de mercat ? El problema és la renda o l’activitat en si mateixa?
Podem pensar que si hagués hagut, des de fa molts més anys, una renda de mercat,aquests problemes ja no existirien, s’haurien vist obligats a reinventar el negoci per fer-lo rendible o traspassar-lo en bones condicions.
Malgrat que sembla que estem en un carrer sense sortida, no té perquè ser així.
A la propietat tampoc li convé tenir locals buits i no a tot arreu hi ha una demanda disposada a obrir una nova activitat.
Comptem amb la possibilitat d’una total llibertat de pactes,per tant es poden fixar preus de forma esgraonada que redueixin l’impacte inicial de la renda.
Es podria pensar en permetre un traspàs si realment l’activitat no pot assolir una renda de mercat. També es podria pensar en llocs realment històrics i, per tant, amb necessitat de conservar-los com a patrimoni de la ciutat, amb fórmules fiscals que minoressin l’impacte del lloguer (un IVA reduït, anul•lació de taxes municipals i/o una desgravació en renda al propietari podrien ser opcions).
Es l’hora de negociar i negociar. Propietari i llogater tenen un interès comú: que el local i l’activitat siguin rendibles.
Joana Amat Amigó.
Co-directora General d’Amat Immobiliaris.