Carrers barcelonins desapareguts
Com a ciutat viva que és Barcelona, durant els anys la seva estructura ha anat canviant, edificis antics han desaparegut, d’altres nous han modificat el seu perfil i carrers amb història han canviat el seu nom o han estat modificats. Als primers anys del segle XX amb el projecte Reforma moltes d’aquestes vies van desaparèixer per complet a Ciutat Vella. Aquest projecte, l’objectiu del qual va ser l’obertura de la Via Laietana entre Urquinaona i el mar, va modificar profundament la fesomia de la ciutat antiga i va obligar a desplaçar milers de persones. S’hauria d’esperar fins a les actuacions pre-olímpiques per viure una altra vegada una reforma de tals dimensions.
Abans del segle XX Ciutat Vella era una teranyina de carrers estrets i foscos amb una gran densitat de població que indicava la necessitat desesperada d’espai que tenia la ciutat. Barcelona creixia i creixia però no podia obrir-se horitzontalment degut a les muralles. L’aglomeració de persones en carrerons gairebé convertits en túnels comportava greus problemes de salubritat i seguretat pública.
L’Arxiu Fotogràfic de Barcelona conserva imatges de molts d’aquells carrers ara desapareguts.
L’obertura de la Via A, com es va anomenar al que seria la Via laietana, va suposar la desaparició de 85 carrers, tot i que alguns d’ells, com el de les Donzelles, no feia més d’un metre d’amplada.
Antoni Vallescà, autor d’un llibre publicat l’any 1945 per la llibreria Millà amb el títol Las calles de Barcelona desaparecidas, explica: ” No obstant això, en alguns altres, com el de Basea, que va ser un empori del comerç, no deixava d’haver-hi edificis sumptuosos i hi abundaven les portades, els patis, finestrals i balcons i altres detalls arquitectònics de mèrit singular.”
Alguns d’aquests carrers avui desapareguts són el d’en Graciamat, que anava des de la Riera de Sant Joan, també desapareguda, fins a la plaça de l’Oli, i que sembla que duia el nom d’una família que havia estat propietària de terrenys en aquella zona; o el carrer de la Fenosa, que sortia del carrer de l’Argenteria i que, segons Antoni Vallescà, devia el seu nom a que estava ple de fenc. El mateix autor afegeix que aquest carrer s’havia dit també de les Escoles Novelles, perquè hi va haver la primera escola del “sistema modern”.
Un carrer desaparegut amb un nom curiós és el de les Banquetes que anava del carrer Ample al d’en Gignàs. Segons Víctor Balaguer, aquest nom seria una deformació de barquetes, ja que era al lloc on antigament hi havia la platja en què es deixaven les barques. Alguns carrers no es van enderrocar del tot. Aquest és el cas del carrer de Basea, del qual queda un petit tram a prop de Santa Maria del Mar. Era un carrer molt comercial —i les imatges en donen fe—, que anava des de la plaça de l’Àngel fins al carrer de l’Argenteria amb un traçat irregular. Antoni Vallescà afirma que va ser un carrer important amb edificis senyorials.
Una de les imatges curioses que es conserven a l’Arxiu és la del carrer d’en Malla. S’hi poden veure dues criatures assegudes al mig del carrer i dues més de dretes. Als baixos de les cases del cantó dret de la foto hi ha unes curioses portes batents al darrere de les quals apareixen les cares d’algunes persones adultes. Aquest carrer, que anteriorment s’havia dit d’en Ferran, sembla que devia el nom a un ric propietari anomenat Guillem Malla. Era un carreró on hi havia un bon nombre d’obradors d’argenteria.
Un altre carrer que va desaparèixer amb l’anomenada Reforma és el de Fondet. Va ser un carreró petit, però amb força història. S’hi entrava des del carrer del Consolat, l’actual carrer del Consolat de Mar, i no tenia sortida. Segons Vallescà tenia una volta a l’entrada i el seu nom era una derivació d’alfòndec, perquè, explica l’autor, allà hi hauria hagut un dels tres alfòndecs reials de mar que havia tingut Barcelona. Un alfòndec és, segons la definició de la Gran Enciclopèdia Catalana: “Conjunt d’edificis o de construccions sorgit entorn d’un hostal on s’allotjaven sobretot mercaders.” Un dels carrers que creuava el de Graciamat era el d’en Tarascó, el qual segons Víctor Balaguer estava dedicat a la població del mateix nom a la riba del Roine, a la regió de la Provença, i que té una llegenda medieval segons la qual santa Marta hi va vèncer un drac, però Vallescà afirma amb rotunditat que estava dedicat a un antic propietari.
Font: bcn.cat
