La Llei d’arrendaments urbans permet fer el que vulguem a l’hora de llogar un pis?

Primer de tot haurem d’aclarir que no tenim una nova llei d’arrendaments urbans, sinó que la llei 4/2013 és una llei de mesures de flexibilització i foment del mercat de lloguer d’habitatges. Per tant, ara conviuen amb aquesta llei la llei d’arrendaments de 1994 i la llei d’arrendaments de 1964, on han quedat derogats articles determinats però subsisteixen d’altres.

Dit això i,  tot i que parla de flexibilització i és cert que és molt més flexible, acaba igualment regulant alguns temes com, per exemple, la durada mínima.

De fet, el que ha fet aquesta nova llei és modificar l’ordre de prelació de manera que primer es tindrà en compte sempre el pactat entre les parts en el contracte, després el que digui la llei d’arrendaments en el seu Títol II i, supletòriament, el codi civil, quan fins ara teníem primer la llei, després el contracte i, finalment, el codi civil.

Tot això només vol dir una cosa, i és que el contracte passa a ser a partir d’ara la peça clau de tota la relació amb l’inquilí, ja no podrem pensar que ja ens ho arreglarà la llei, si no ho preveu el contracte podem tenir greus disgusts.

Per tant, un bon contracte és la clau de tot futur arrendament.